Desigualtat, precarietat, invisibilitat, pobresa. Totes aquestes paraules s’escriuen en femení i llueixen també rostre de dones en la nostra societat.

Les violències que patim en l’àmbit laboral pel fet de pertànyer al nostre gènere són evidents. Les dificultats d’accés a les feines remunerades, la segregació vertical i horitzontal, la desocupació, l’escletxa salarial, el pes de les tasques de la llar i les cures, l’assetjament en entorns de feina… Aquestes són algunes de les cares del prisma de la precarietat laboral en el nostre país i hem volgut analitzar-les per fer-les visibles i fer-hi front des de la lluita per la igualtat.

Les ombres del treball remunerat

La incorporació massiva de les dones al mercat laboral a partir de la dècada dels 80 al nostre país va ser un dels primeres passos. Des de llavors, hem anat avançant en un camí masculinitzat que ens ha posat moltes pedres a les butxaques.

Ens trobem en un entorn de treball on encara impera la segregació horitzontal. Hi ha determinades tasques i rols que són designades per raó de sexe i gènere. Així ho demostra un estudi realitzat per l’Institut Català de les Dones en el mes de maig del 2020, que fa visible que les activitats de Sanitat i Serveis Socials, el comerç al detall o l’educació són branques majoritàries per a les dones. Una realitat que hem vist més explícita a partir de la crisi per la Covid-19. I és que segons un estudi publicat per la Cambra de Comerç de Barcelona, el 65% de les persones que treballen a primera línia contra el coronavirus són dones. Ho fan especialment en el col·lectiu hospitalari, sanitari i farmacèutic (70%), en les residències de gent gran (84%) i en el sector de la neteja (84%).

Però també ens trobem en un entorn laboral on predomina la segregació vertical. Sembla que ens hem acostumat a escoltar els discursos que ens parlen de la necessitat de trencar amb els sostres de vidre, que ens impedeixen accedir als càrrecs de decisió i responsabilitat. Tant és així que el mateix estudi de l’Institut Català de les Dones especifica que en la categoria professional de Directores i Gerents les dones només representem el 35,4%. Però la lluita comença molt més a baix. L’article de El Crític “Dones i homes al mercat laboral: cinc àmbits on es reprodueix el masclisme” ens parla també del terra enganxifós, un concepte que fa referència al fet que les dones tendim a ocupar-nos de tasques menys valorades i en condicions més precàries.

L’accés a la feina remunerada és només la primera travessia. L’any 2019, a Catalunya hi havia més d’un milió i mig de dones ocupades, 178.300 menys que homes. L’atur registrat al territori en aquells moments era del 42,9% en el cas dels homes, i del 57,1% en el nostre cas. La diferència no és exagerada però com hem vist, l’ocupació no ens garanteix igualtat, ni en qüestió de rols i càrrecs ni en una qüestió econòmica.

Tot i que l’escletxa salarial entre homes i dones s’ha anat reduint en els últims anys, la darrera dada disponible del 2017 la situava en el 23% del salari brut anual. Una diferència que s’accentua en el cas de les dones majors de 55 anys.

Les tasques invisibles de la llar i cures

Hi ha un gran terreny a les nostres vides que s’endú el protagonisme de la invisibilitat. És el cas de les tasques de la llar i les cures, les remunerades i les que no ho són.

D’una banda, històricament les dones hem sostingut les responsabilitats dels treballs domèstics, de cures i de criança. La conciliació familiar és encara un horitzó llunyà i les tasques de la llar són una càrrega no reconeguda que es suma a les lluites per trobar el nostre lloc en el mercat laboral. Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, el 76% de tot el treball no remunerat de cures al món és realitzat per les dones. I és que nosaltres hi dediquem tres vegades més temps que els homes. Unes dades que possiblement s’hagin vist incrementades durant el confinament i el teletreball a causa de la Covid-19.

D’altra banda, la remuneració de les feines de la llar i les cures no garanteix el reconeixement i el suport que mereixen. El treball domèstic és un dels sectors més feminitzats, precaris i racialitzats. Tal i com apunta l’article de El Crític “Les treballadores de la llar, una lluita per reivindicar la importància de les cures”, “moltes de les treballadores no compten amb un contracte laboral, ni se’ls hi permet descansar les hores estipulades, ni tampoc disposen d’afiliació a la seguretat social, vacances o un sou digne”. Una situació que s’agreuja en el cas de les dones migrades, que, segons l’article de La Directa “Les treballadores de la llar i les cures reclamen una regularització migratòria urgent”, representen el 60%, tot i que la xifra augmenta si és té en compte a aquelles que han tramitat la nacionalitat espanyola. “És un grup laboral marcat per la precarietat i pressionat des de diversos fonts: per ser dones, per ser migrades i per ser treballadores d’un sector marcat per la desigualtat i la manca de reconeixement. Sostenen les cures de famílies nadiues per sostenir també a les seves, aquí o als seus països d’origen”, s’explica a l’article.

A l’Estat espanyol, hi ha més de 600.000 persones, dones majoritàriament, que es dediquen professionalment als treballs de la llar i la cura. I es calcula que més d’un terç ho fa en situació irregular. Una realitat que s’ha vist agreujada en els darrers mesos a causa de la Covid-19. I és que bona part d’aquestes treballadores ha perdut la seva ocupació. I en molts casos, sense indemnització ni cap tipus de compensació, prestació o ajuda.

És cert que per primera vegada, després de la crisi per la pandèmia, les treballadores de la llar i les cures han pogut regular un subsidi si estaven prèviament donades d’alta a la Seguretat Social. Un subsidi que és del 70% de la base reguladora. Però què passa amb el gruix de treballadores de la llar que no estan donades d’alta? I les que estan donades d’alta però cobren una part en negre?

L’assetjament sexual en l’àmbit laboral

Parlar de precarietat laboral és parlar també de totes les situacions que vivim en els entorns de feina i que ens afecten pel fet de ser dones. I és parlar també, per tant, d’assetjament sexual i de violència de gènere.

Segons l’article publicat a La Directa a finals del 2019, “Una de cada dues dones a Europa ha viscut assetjament sexual a l’entorn laboral”, a Catalunya cada any més de 20.300 dones pateixen assetjament sexual a les seves feines. O el que és el mateix “una de cada 100 dones que ha treballat durant l’últim any ha patit la difusió de rumors sobre la seva vida sexual o sexualitat, bromes obscenes dels seus companys, pressions per practicar sexe no desitjat, mirades lascives, gestos obscens, tocaments o arraconaments en llocs on no hi ha companyes de feina”.

Lamentablement, comptem amb molt poques dades recollides que facin visible aquesta realitat. I més encara, en entorns laborals poc reconeguts. En aquest sentit, l’estudi “Una violència oculta: assetjament sexual en dones migrades treballadores de la llar i les cures”, on hi va participar l’Associació Mujeres Pa’lante, recull que el 41% de les dones enquestades “afirma haver estat objecte de grolleries, el 28% haver estat objecte de tocaments o d’apropaments excessius, el 10% haver rebut demandes de relacions sexuals i el 10% afirma que han abusat sexualment d’elles”.

Una situació que es dimensiona després de la Covid-19

Tot aquest panorama s’ha vist agreujat amb l’arribada de la Covid-19. La pandèmia ha deixat al descobert unes desigualtats que ja hi eren i que s’han anat dimensionant. Caldrà que analitzem al detall per què les dones hem estat les més afectades per aquesta crisi i quines noves derivades i escletxes s’accentuen.

Les dades encara s’estan filant però aquesta realitat no cal quantificar-la massa per percebre-la. D’ella en formen part les trampes del teletreball, que difuminen les jornades de feina, els ERTOs, la precarietat endèmica dels contractes temporals, la desigualtat en el repartiment de les tasques de la llar o el fet que l’escletxa salarial de gènere pugui influir a l’hora de prioritzar com es distribueix la necessitat de treballar i qui s’encarrega de la cura dels fills i les filles.

Aviat dedicarem un article en profunditat per tractar totes aquestes noves coordenades, perquè si no hi posem el fre, la precarietat ens devorarà en un sistema que no ens protegeix.

Com a dones i com a societat, cal que denunciem la pobresa laboral que ens colpeja per pertànyer al nostre gènere. Cal que la fem visible i que pressionem per transformar-la. Aquesta és una lluita col·lectiva i per fer-hi front, totes som necessàries.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d’usuària. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de galetesplugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies