“Si nosaltres parem, es para el món” sota aquest lema el 8 de març de 2018 es convocava una vaga que faria història: dones d’arreu del món es van organitzar per aturar-ho tot. Els carrers del nostre territori es van omplir de manifestacions multitudinàries, en un moment de força del moviment feminista. Tot i això, va haver-hi dones que no van poder parar.


En un context inusual per la crisi sanitària de la Covid-19 encarem un nou 8M, Dia Internacional de la Dona Treballadora, i ho fem carregades de les mateixes raons que el 2018, que s’han fet més evidents pels efectes de la crisi econòmica, política i social que estem vivint. Enguany, segueixen sent moltes les que no podran parar. Les dones hem estat en la primera línia de gestió de la pandèmia, ja que ocupem un percentatge molt elevat de les tasques que permeten sostenir la vida i que s’han evidenciat essencials davant d’una crisi sanitària com la que estem vivint. Aquestes tasques ja eren essencials, i aquesta crisi ha servit per destapar, un cop més, la fallida d’un sistema que només valora les tasques productives.

Quan es parla de “la dona i el mercat laboral” s’acostumen a aportar dades de la incorporació o posterior reincorporació de les dones al món laboral. És comú parlar de l’abandonament de la dona del mercat laboral per a ocupar el rol de “mestressa de casa”, però, és exactament així? Mireia Almirall al seu article La dona no es va incorporar al mercat laboral. Ja hi era, fa una revisió històrica al respecte. Apunta que les dones de classe treballadora sempre han estat presents, tot i que invisibilitzades, en l’àmbit productiu, ocupant-se també de les tasques reproductives. D’això també en parla la sociòloga Marina Subirats, assegura que les dones hem compartit l’espai remunerat, tradicionalment molt masculinitzat, però no s’ha fet el pas de compartir també el treball de cures. És el que la sociòloga anomena la “doble motxilla” que les dones carreguem.

D’altra banda, tot i compartir l’àmbit del treball remunerat, no ho hem fet de la mateixa manera. Les dones seguim fent-nos càrrec de les tasques de cures, també fora de la llar, amb condicions laborals precàries. Algunes autores com l’escriptora i activista Sílvia Federici, ho assenyalen. Federici ha reflexionat àmpliament sobre com el sistema capitalista s’ha sustentat durant segles gràcies al treball de cures gratuït o molt mal pagat que les dones duem a terme. Federici també assenyala com, des d’alguns sectors s’ha celebrat la sortida de les dones de la llar i la seva integració en la maquinària productiva, “El capitalisme ha descobert que les dones són el treballador ideal, que les poden explotar a tot arreu.”

La invisibilització de la feina de la majoria de dones, remunerada o no, encara és comuna. Abans de l’esclat de la pandèmia, treballadores de residències del País Basc iniciaven una vaga que el maig de 2019 ja complia nou mesos. Amb la crisi sanitària, es va posar una mica més al centre mediàtic aquestes lluites invisibilitzades, que sembla ja deixen de ser notícia. Aquest, és només un exemple. De fet, la invisibilització de la majoria de feines desenvolupades per les dones ha fet que no es tingués una resposta a la precarietat a la qual moltes s’han vist abocades amb la crisi sanitària. Com les treballadores de la llar, entre d’altres.

Tot això fa evident el que Sílvia Federici anomena una “crisi de cures”: “El treball s’ha precaritzat, els salaris són més baixos, falten recursos econòmics. Una crisi molt forta de la reproducció és aquesta manca de recursos i de serveis, de suports des dels estats.”. Vivim en un sistema que ens aboca a l’individualisme, cal un canvi de model. Un sistema que posi de manifest que som interdependents, que no limiti les cures a l’espai privat i íntim, sinó que es col·loquin al centre de l’estat i de l’economia. Els governs han de garantir el benestar col·lectiu.

L’organització, teixir aliances i crear comunitat per a canviar-ho tot

Davant d’aquesta realitat, l’organització i la mobilització, són estratègies clau. Poder seguir teixint aliances i generar comunitat és essencial perquè allò que volen invisible no ho sigui. Aquest 8M alguns ens voldrien a casa, els mateixos que també ho volien el 2019, 2018,2017… Des de Barabara Educació tenim clar que, amb totes les mesures, és imprescindible sortir als carrers. Nosaltres, aquest 8M parem, per nosaltres i per les que no ho podran fer. I sortim als carrers perquè juntes som més fortes. Els que ens volen a casa ens trobaran Juntes i Visibles.

Cartell manifestació 8M 2021 de Vaga Feminista.

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d’usuària. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de galetesplugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies