El passat més d’abril, ECAS, la Plataforma d’Entitats Catalanes d’Acció Social va publicar el 3er informe INSOCAT, informe d’indicadors socials INSOCAT núm.3, monogràfic sobre la situació dels joves.
Les persones joves són un dels col·lectius que pateix més intensament l’impacte de la crisi econòmica, i això es materialitza en molts casos en la impossibilitat de mantenir projectes de vida autònoms.
La incidència de la crisi en les polítiques públiques s’ha traduït en retallades que han laminat la capacitat protectora d’un Estat de benestar que, degut al principi contributiu, ja era més aviat poc generós amb els infants i els joves. D’aquesta manera hem vist com es reduïa la despesa en educació, com se suprimien ajuts a l’emancipació o, fins i tot, com s’amenaçava de retirar l’assistència sanitària als aturats que marxen de l’Estat espanyol, majoritàriament persones joves.
Els joves que ja es trobaven en una situació precària al mercat laboral abans de l’any 2008 han vist com, en iniciar-se la crisi, la seva situació es deteriorava encara més. Ambdós fenòmens es troben, òbviament, interelacionats: els contractes temporals eren els que predominaven entre la població jove des de finals dels 90, i són precisament les persones amb contracte temporal les primeres que es van quedar sense feina.
Aquesta incidència de l’atur ha estroncat processos d’emancipació i ha desdibuixat la linealitat que solien tenir les transicions a la vida adulta.
Si fa uns anys el més habitual era estudiar, treballar, emancipar-se en parella i reproduir-se, actualment veiem com s’allarga la fase d’estudi buscant protecció davant l’atur; com es perden feines i es reverteixen emancipacions; com els joves opten per emigrar a l’estranger buscant feina o credencials; i com es posposen les decisions de tenir fills.
Entre el 2005 i el 2009 la quantitat de joves que emigren a altres països va créixer fins assolir la xifra màxima de 56.462 joves el 2009. Aquest creixement no s’explica només pel retorn als països d’origen de joves amb una trajectòria migratòria prèvia, sinó també per l’emigració de joves nascuts a Catalunya: entre 2005 i 2012, el número dels joves catalans que opten per emigrar pràcticament s’ha duplicat i la proporció de joves d’origen espanyol d’entre els joves que emigren no ha parat d’augmentar des de l’inici de la crisi.
Les dades ens mostren un escenari present i futur desolador. L’atur juvenil és un problema molt greu al nostre país: set de cada deu joves entre 16 i 19 anys està a l’atur.
El problema de voler treballar i no poder-ho fer s’acarnissa sobretot en els joves amb pocs estudis i, encara més especialment, en aquells que provenen de processos d’immigració. Les dades ens mostren una taxa d’activitat juvenil a la baixa i una precarietat laboral en augment. La taxa d’atur dels joves entre 20 i 24 anys ha arribat al 45,8% i molts dels que tenien cobertura gràcies a un període d’activitat laboral l’han perdut. Aquesta realitat resulta especialment greu quan afecta joves en risc d’exclusió social.
En l’àmbit educatiu en general es percep una reducció de l’abandonament escolar i una millora de la permanència en l’escolarització i la formació professional, però continuem tenint índexs inferiors als estàndards europeus i de l’Estat espanyol. A més, la caiguda de la formació universitària redueix en clau de futur les possibilitats de participar de l’ascens social per la via de la capacitació i el desenvolupament personal.
Els estudis universitaris posen la nota discordant a la tendència de continuar els estudis que s’observa en pràcticament totes les altres etapes del sistema educatiu. La darrera onada de l’Enquesta a la Joventut de Catalunya mostra que el percentatge de joves que acaben els estudis universitaris iniciats ha caigut ha caigut 10 punts respecte el 2007. L’augment del cost d’oportunitat de prosseguir amb la formació superior podria explicar el fenomen, ja que renunciar a la possibilitat d’obtenir ingressos posposant l’entrada al mercat laboral podria no estar justificat si aquest mercat laboral no és capaç d’oferir llocs de treball per a titulats superiors. El notable augment del cost dels estudis universitaris redunda en aquest argument.
Les causes semblen apuntar a una certa desil·lusió per la inversió de temps i diners en una formació superior que no garanteix ni facilita una bona sortida al mercat laboral, juntament amb l’augment de preus i la major dedicació que requereix la formació universitària. El fet que aquesta sigui cada dia més inaccessible apuntala la davallada del model d’ascens social en què s’ha fonamentat l’Estat de benestar.
Una problemàtica amb un gran pes en la situació dels joves és la dificultat d’accés a l’habitatge, factor determinant de l’actual situació de crisi.
L’habitatge no es reconeix com a dret i la voluntat d’emancipació dels joves topa amb la manca de polítiques d’ajut i la insuficiència del parc d’habitatge social. Malgrat la pressió social i la denúncia des d’instàncies internacionals, els governs no han sabut respondre a les necessitats de la població i la Sareb no ha facilitat la recuperació d’habitatges buits per millorar l’accessibilitat als pisos per part de persones sense recursos.
La crisi ha provocat el creixement de la pobresa juvenil en major proporció que entre franges d’edat superiors. La taxa de risc de pobresa entre les persones joves de 15 a 29 anys se situava en un 21,6% l’any 2011. Després d’una certa irregularitat durant el període 2004-2007, la incidència de la crisi econòmica va fer que a partir de 2008 el percentatge creixés i superés el 18,2% de l’any 2000.
Per justícia social i en clau de futur, és imprescindible impulsar polítiques socials específiques per als joves que aconsegueixin trencar el cercle de la pobresa.
[gview file=”http://acciosocial.org/wp-content/uploads/2014/04/INSOCAT-3_Monografic-JOVES_informe-ECAS.pdf” save=”1″ cache=”0″]